El dia de la victòria

Quan vaig veure tots aquells militars a l'entrada del mausoleu d'Ataturk, vaig deduir que alguna cosa estranya estava passant, i que les banderes turques per tota la ciutat, especialment les que penjaven dels edificis més alts, no eren casualitat. Efectivament, 30/8: se celebra el "dia de la Victòria" turca contra l'exèrcit grec.

De seguida vaig pensar que havia comès una altra estupidesa, perquè precisament avui, quasi tot estaria tancat, i a més s'havia d'esperar a que el mausoleu es buidés de tots els militars que hi havia (una horeta i mitja veient sortir galons i medalles que no acabaven mai). Però vaig carregar-me de paciència, m'ho vaig prendre amb filosofia, i a la fi vaig concloure que no podia haver triat millor dia per visitar Ankara: tots els oficials sortint del Mausoleu, els pendons amb el rostre d'Ataturk als edificis més importants, les banderes turques per totarreu, autobusos replets de soldats, desfilades de camions, canons i tancs, avions fent acrobàcies... i la gent al carrer, emocionant-se... fins i tot a mi, em van venir ganes de ser turc!

Ankara és sens dubte, la ciutat més moderna i europea del país. Clar, sempre està la cosmopolita Istambul, però com que Ankara és una ciutat relativament nova, presenta una millor urbanització i carrers i avingudes més nets i amples; a més, amb prou feines hi ha turistes, i sense aquests tampoc hi ha venedors de catifes que t'aclaparen per totes bandes (qui diu venedors catifes, diu venedors en general...). El que anava dient: que a part de la zona de la ciutadella i els autobusos públics un pèl antiquats, Ankara podria passar per qualsevol capital europea de l'Est. Dic de l'Est perquè les estàtues, les enormes dimensions del Mausoleu i les banderes roges al voltant li donen un aire una mica "comunista" tan propi d'aquestes capitals.

Pel que fa a les dones, aquí és el lloc on menys mocadors he vist, i passegen vestides com en qualsevol lloc occidental, ja sigui soles, en parella, grups o abraçades dels seus companys. Portava tant de temps sense veure aquestes estampes, que se m'havia oblidat com d'agradables eren. Doncs si, encara que porto molt cansament acumulat (fa tres dies que no dormo en un llit) i que en un principi no tenia previst passar per Ankara, estic molt content d'haver vingut!

L'hospitalitat de Divrigi

Potser que algú pensi que Divrigi no sigui el lloc turístic més indicat per visitar, i probablement tingui raó. És més: poso en dubte que valgui la pena basar l'itinerari del viatge en visitar aquest poblet de muntanya. Personalment, tan sols ho recomanaria si ve de pas i si es té prou temps.

Per altra banda, és en aquest lloc on he sentit el benestar de la famosa "hospitalitat turca". En un poblet de tan sols 1500 habitants que no està acostumat a rebre estranys, un no deixa de sentir-se observat, i a la mínima ocasió, se li ofereixen tota mena d'atencions:

1) Ha sigut l'únic lloc on he pogut conversar amb una noia de més de 8 anys... encara que la conversa s'hagi reduït a les poques paraules que sé en turc... i que per l'únic que ha servit sigui per a que un grup d'adolescents hagi "fet unes risses" a costa meva.

2) El conjunt mesquita-hospital, pràcticament ha sigut obert per mi, i l'objectiu final del guia (que amb prou feines deia dues frases seguides en anglès) semblava que fos servir tes als visitants per a que se sentissin com a casa.

3) Al mercat, un venedor m'ha regalat la compra (2 tomàquets, 1 cogombre i 1 préssec) simplement per donar-li 5 minuts de conversa animada.

4) A la farmàcia, m'han descomptar 0,75 YTL per un producte que estava marcat amb 3,75 YTL.

5) Al restaurant on he menjat, l'amanida va córrer per compte del propietari.

I tot això amb tan sols mig dia de visita!

El KO turc

Existeix un risc, menor però no menyspreable, de ser víctima d'un robatori per l'acció dels narcòtics. Els lladres es fan amics dels viatgers, en general homes sols, i els hi ofereixen begudes o menjars mesclats amb drogues molt potents que deixen a les víctimes inconscients de manera fulminant. El narcòtic sol ser "Nembitol" (benzodiazepina), anomenat en turc "sari bombasi" (bomba groga): una substància incolora, inodora i insípida que sumeix a qui la pren en una profunda letargia. Quan el desafortunat es desperti, hores després, a més de patir una terrible ressaca, no conservarà altra pertinença que la roba que porti posada. Els qui cometen aquest tipus de delictes acostumen a treballar per parelles o en grups de tres (...) És difícil prevenir-se de totes aquestes estratagemes, doncs els turcs solen ser molt hospitalaris, i és norma del país oferir begudes al visitant (...).

Pat Yale (traduït de Lonely Planet)

Bé, amb aquestes dades de partida, no cal dir que en començar el viatge, anava amb una mica de cura amb tota la gent que coneixia i totes les begudes i menjars que m'oferien... Però amb el pas dels dies, un se n'adona que els turcs, en general, solen ser molt bona gent, hospitalaris, respectuosos, educats... i sempre aprofiten qualsevol excusa per aturar-se, parlar i interessar-se per les teves coses...

No havia tingut cap problema, fins que vaig arribar a Sanliurfa. Anava passejant tranquil·lament pel basar, quan de sobte un home de mitjana edat, es posa a caminar al meu costat i em pregunta si sóc estranger... Després d'intercanviar les preguntes de rigor, em demana si tinc uns minuts per perdre: em proposa que practiqui l'anglès amb ell i li ensenyi alguna cosa de gramàtica (nivell bàsic-baix), perquè tot el que sabia d'anglès ho aprenia pel seu compte...

Guiant-me pels carrerons irregulars del basar, em va portar a una mena de pati ple de taules i clients prenent el te (el lloc quedava tan amagat que hagués estat impossible haver-hi arribat pel meu propi compte).

Havia demanat el mateix que ell, inclús havia esperat a que begués primer... però després vaig caure en la possibilitat de que el cambrer fos un còmplice... Massa tard... Ja portava mig gotet empassat i començava a suar... i començava a tenir la boca seca... Cada vegada em costava més fer-me entendre... Tot el que explicava m'ho feia repetir una i altra vegada... Tenia més i més set, però és clar, ja no volia veure res... i llavors vaig caure en la paranoia de que ell s'estava fent el tonto per veure com jo feia esforços i més esforços... esforços que no tenia pas ganes de fer, perquè cada vegada estava més cansat i més marejat... però ell vinga a insistir que "no ho entenia"... I la boca seca... i el mareig... Poc després vaig tenir la certesa d'estar drogat: o tothom parlava molt a poc a poc, o jo estava perdent la noció del temps... i a més, també em costava controlar les distàncies...

Així que de cop i volta em vaig aixecar, i d'una revolada vaig agafar el meu bolígraf i la meva llibreta (no sé perquè, però en aquell moment vaig considerar que eren els meus objectes més valuosos) i vaig abandonar el lloc cames ajudeu-me... Corria, corria i molt... però que molt!... sempre en la mateixa direcció... només corria sense mirar enrere... Només volia abandonar aquells maleïts carrers del basar... i no vaig parar fins arribar a una plaça oberta on vaig poder distingir un grup de soldats... Llavors vaig posar el cap sota la primera font que vaig trobar, i cinc minuts més tard, em vaig adonar que estava perfectament, i tot allò havia estat fruit de la meva imaginació.

Vaig voler tornar al patí (per fer-ho vaig haver de fer-li entendre a un nen petit que m'hi portés), i un cop vaig trobar el pobre home (encara recordo la seva cara d'estupefacció quan vaig fugir), avergonyit pel que havia fet, li vaig demanar disculpes. Vaig provar de justificar el meu comportament adduint que tenia diarrea (ishalim)... Que per cert, no era cap mentida.

Tensions al Kurdistan

Dolmus direcció Van. Anava buit. Tan sols viatjava amb els meus improvisats companys de viatge: l'Uriel i la Narkís, els dos d'Israel. El trajecte va ser bastant divertit fins que ens van parar a un control militar.

Un soldat d'allò més seriós ens va demanar els passaports. Després de retornar-me el meu, comença a examinar els dels nois, examinant fulla per fulla com si no n'hagués vist mai cap. L'ambient es va posar una mica tens: jo vaig començar a inquietar-me una mica, i l'ajudant del xofer, que minuts abans no parava de fer bromes i riure's amb nosaltres, ara em mirava estranyat i bocabadat, amb la inocencia d'un nen que no comprèn res.

La cosa es va posar pitjor quan finalment, el soldat amb un to seriós, va dir:

- "Israel?..."

Els dos van assentir nerviosos amb el cap... Després d'uns segons de tensió, al soldat se li va il.luminar el rostre, se li va dibuixar un enorme somriure a la cara i va exclamar:

-"Israel! Revivo! Fenerbache! Güzel!..."

I tots vam esclatar a riure...

Aquesta mateixa nit, en un accidentat trajecte a Malatya, un altre control m'ha obligat a buidar tot el meu equipatge a les 12 de la nit... coses de viatjar pel Kurdistan.

Els prínceps de Kars

Vaig perdre l'autobús a Kars per tonto! Per tonto i no per altra cosa... No m'en vaig adonar que l'autobús va sortir davant dels meus nassos, i mentrestant jo mirant les musaranyes... Despistar-me 10 minuts em va costar 8 YTL (uns 5 euros), el que em va demanar el taxista des de l'otogar fins a les afores, on el vam enxampar.

Després vaig pujar al microbús ple de turcs malcarats i pudents. L'olor provenia bàsicament d'un home que es va descalçar i que semblava que no ho hagués fet durant els darrers tres dies. A més, suava com un porc i semblava ressacós, perquè es va apoderar de la nevera del bus i va començar a devorar llaunes d'aigua com un malalt.

Passada una hora, va pujar una parella de turistes. No hi havia dubte, a simple vista es notava que no eren locals: els dos rossos, de pell blanca i fina i rostre cremat pel sol. Ella portava un vestit vaporós de color blanc, i a més de tímida i esquifida, semblava temerosa d'aquell lloc i d'aquella gent, i amb prou feines aixecava la mirada del terra. La constitució corpulenta d'ell semblava protegir-la, però vestia una impecable americana blanca que li anul.lava qualsevol intenció de semblar rude. Semblaven prínceps. Eren com dues figuretes de porcellana en una ferreteria greixosa i fosca.

Es van assentar el més discretament que van poder i no van dirigir-se la paraula. Jo em vaig apiadar una mica d'ells: semblaven tan delicats!

Després d'una estona, ell va aixecar-se, i amb un turc bastant envejable es va dirigir al conductor. Ja no em semblava tan vulnerable, ja que sabia desenvolupar-se prou bé en aquell medi tan hostil... Tornant al seu lloc, va treure una bossa de plàstic d'un compartiment i la hi va donar a la seva companya.

Qui es mareja en una carretera totalment recta a les 7 de la tarda? Certament, una princesa tan delicada que no pot suportar la nauseabunda olor de peus que envoltava aquell vehicle... Vaig tornar a veure'ls delicats i vaig tornar a sentir llàstima d'ells.

Records de Trabzon

... I vaig abandonar Trabzon amb una certa tristor. No sé com va passar, però durant els 2 dies que vaig ser-hi, li vaig agafar certa estima. Aquella ciutat que em va deixar astorat després de les 17 hores d'autobús des de Goreme (suposo que això també va influenciar en el meu estat d'ànim inicial) em va acabar captivant d'estranya manera: ni "Aya Sofia", ni les seves mesquites, ni tan sols la seva orientació al mar són encant suficient com per considerar-la una ciutat bonica...

Pot ser que el que m'acabés atrapant fos el seu frenesí, el seu bullici, els seus dolmus provocant un embús etern a la ciutat, la gent lluint orgullosa els colors del seu equip de futbol per totes parts (blau i grana al basar, blau i grana als desordenats carrers del port, blau i grana a la part del darrera dels vehicles...), o pot ser que allò que em va seduir van ser les seves misterioses "Natashes": tan exòtiques, netes i perfumades, rosses i de pell blanca... flors caucasianes abillades per cridar l'atenció. Esquers del desig que em miren al sortir de l'hotel amb certa indiferència (inclús amb certs aires de superioritat).

Pot ser que fos això. Això i molt més. Aquest ambient portuari, aquesta atmosfera tan carregada i tan humida que t'impedeix respirar i et fa suar a cada esforç... Amb totes aquestes intenses olors d'especies, formatge envellit, menjar cuinat al carrer, gent... mesclades amb els crits del venedors ("Buyurún! Buyurún!!"), el ralentí etern dels dolmus encallats i aquesta música local que sona per tot arreu a base de violins accelerats. Sons folklòrics mesclats amb ritmes moderns que mantenen la ciutat en un estrès continu...

La lluna lluïa esplèndida, i a l'autobús nocturn que em portava a Erzurum viatjaven tots aquests records mesclats al meu cap amb la possible idea de no tornar... i fou aquesta mescla la que em va posar trist...

L'última filera dels autobusos

Microbús a Sumela. A l'última filera hi ha quatre seients, un turista local ocupa el seient de la finestra dreta, i jo el de l'esquerra. Just abans de posar-nos en marxa, entra una parella de turistes locals, que no tenen altra opció que ocupar les dues últimes places lliures de la nostra filera.

La noia avança cautelosament per l'estret passadís. Quan se n'adona de la situació i veu que no li queda altre remei que asseure's al costat d'un de nosaltres, s'atura, dona mitja volta i parla xiuxiuejant al seu company. Aquest, es dirigeix a l'home situat a la meva dreta i el convenç que ocupi el seient del meu costat. Finalment, la noia ocupa el seient de la finestra que ha quedat lliure, i el noi s'asseu al seu costat "protegint-la" de la resta d'homes.

Doncs potser serà cert això que diuen que per a molts turcs, l'última filera dels autobusos té connotacions de l'última filera del cinema...

Que m'emporto, que no m'emporto...

Algun cop heu jugat a allò de "quines tres coses t'emportaries a una illa deserta"?

Bé, això és més o menys igual, encara que no cal que es limiti a tres coses... simplement, el límit és tot allò que un està disposat a carregar (i l'illa, és clar, tampoc cal que sigui deserta).

El cas és que un s'emporta més o menys el mateix per un viatge d'unes setmanes que per un viatge més llarg.

En el meu cas, aquí va la llista:

• 1 motxilla (uns 65 litres de capacitat).

• Calçat: botes, sandàlies i xancletes de platja (aquestes últimes imprescindibles per no agafar fongs en segons quines dutxes).

• 4 pantalons (dos desmuntables, uns de curts i uns de gruixuts).

• 7 samarretes (alguna d'elles una mica més "elegant" per si l'ocasió ho requereix).

• 1 jersei tipus polar.

• Roba interior: 7 calçotets i 5 mitjons (el nombre és indirectament proporcional al nombre de vegades que es vol rentar).

• Sac i estora.

• 1 Tovallola gran.

• Necesser: pasta d'afaitar, navalles, raspall, pasta dentrífica, seda dental, desodorant i xampú.

• Farmaciola: pastilles contra la malària, desinfectant d'aigua, antidiarreics, laxants, desinfectant antiparàsits (permetrina), repel•lent d'insectes, protecció solar, crema hidratant i preservatius.

• Bossa de neteja: detergent, corda, pinces i tap per les piques.

• Pantalons i capelina impermeables.

• Càmera, bateries i carregador.

• 1 motxilla petita (fàcilment plegable i que no ocupi gaire).

• 1 bossa auxiliar (que tingui una capacitat superior a la motxilla, sigui lleugera i pugui ser plegada perquè no ocupi espai).

• Altres estris: carmanyola hermètica, navalla multifuncions, candau amb combinació, adaptador d'endolls, lot, guia de viatges, cinta americana, telèfon mòbil, llapis de memòria, llibreta i bolígraf.

• Cartera: passaport, carnet de vacunes, targetes de crèdit, fotografies carnet...

TOTAL: 20 kgs (inclòs el que porto a sobre)

Al cap i a la fi, tot és qüestió de prioritats: conec gent que considera la pasta d'afaitar tot un luxe, i també en conec d'altres que donen la volta al món amb maleta de rodes i secador de cabell...

El que si és important és no obsessionar-se amb emportar-s'ho tot de casa, ja que la majoria de coses són accessibles a qualsevol país. De la mateixa manera, si veig que hi ha alguna cosa que no em fa servei, la regalo o la venc.

Preguntes freqüents

Dubtes, preguntes, suggeriments... El que vulguis. Tot allò que sempre volies saber sobre viatjar i mai t'has atrevit a preguntar.

De fet, no cal que siguin preguntes sobre viatges, poden ser de qualsevol tema... I ni tan sols cal que siguin freqüents...

(Proposa la teva inquietud als comentaris; si la contesto o no, ja és una altra cosa)

1. Amb quin equipatge viatges? (diversos)
Que m'emporto, que no m'emporto...

Sobre el traductor

Al principi tenia la intenció de traduir tots els texts, com a mínim, a dos idiomes... Però després de poc temps em vaig adonar que això seria un "curro" i una inversió de temps increïbles... Després vaig pensar que seria una bona idea escriure cada text (de manera aleatòria), en una llengua diferent... Fins que un dia vaig descobrir aquest traductor per la xarxa (quin invent, eh?). No és perfecte, però va resoldre el meu "dilema" dels idiomes.

El meu consell és que només utilitzeu el traductor en cas d'emergència, és a dir, si enteneu mitjanament el català, no el feu servir: la traducció MAI serà igual... la castellana és passable: hi ha algunes cosetes que no acaben de rutllar massa, sobretot els diminutius, els homòfons (ein?... paraules que sonen igual però tenen diferent significat... ahhh!) i algunes frases fetes, que fins i tot poden resultar divertides; però de ben segur que es perd l'"esperit original". Les traduccions anglesa i francesa, al ser també traduccions literals, són una mica surrealistes, i a vegades (o quasi bé sempre), perden qualsevol tipus de sentit.

Sobre aquest bloc

En general, viatjar, és una de les coses que em més em motiva, i em dóna més alegries i satisfaccions.

Però de vegades, viatjar sol no és gens fàcil: pagar el doble per dormir en una habitació privada, trobar el cul de la motxilla xop perquè me l'he hagut d'endur al lavabo, perdre'm i desorientar-me per no tenir ningú al costat que em corregeixi... i molts altres cops, simplement el fet de no poder parlar ni expressar els meus sentiments durant dies... és en aquests moments, que com a via d'escapament, utilitzo el bloc (el de paper, el de tota la vida) i el bolígraf, i començo a escriure...

Alguns d'aquests pensaments, anècdotes o experiències els copio en "aquest" bloc... D'aquesta manera, també serveix per a que les persones més estimades sapigueu on sóc i que estic bé (o no)... I si a més hi afegiu algun que altre comentari de tant en tant, potser ajudeu a que em senti menys sol.